Francesc Xavier Puchol : «Quan em dedique a una cosa vull ser el millor»

0
1474

Jaime Roch/ 3º Periodismo

L’actual campió de l’Individual va ser un mitja punta que als descansos jugava a la pilota. Als 16 anys es va dedicar plenament a la vaqueta dins de les escoles de tecnificació i als 19 el va fitxar Val Net. El prototip de pilotari del segle XXI, graduat en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport, vol convertir la pilota valenciana en eix vertebrador de la cultura popular contemporània. Francesc Xavier Puchol i Catalunya, mes conegut com Puchol II als trinquets, viu un moment molt dolç: la força de la sang.

El pilotari Francesc Xavier Puchol. / Foto: José María García

Pregunta. No eres un pilotari típic…

Respuesta. La pilota ha patit una evolució i el canvi ve donat per la part física. Cada vegada en la pilota, el nivell és més alt i, actualment, si un pilotari no està fort físicament no pot estar entre els millors. L’exigència radica en la pegada que tenen els joves jugadors. La força li imprimeix major velocitat a la pilota i açò vol dir que tècnicament també hem d’estar molt bé.

P. El rebot és la teua pegada més característica?

R. Els aficionats diuen que el realitze amb plasticitat. Crec que és el moviment més complicat que hi ha en la pilota valenciana perquè es una pegada molt tècnica que es fa a velocitats molt altes. Cal conéixer la velocitat de la pilota i quin n’és efecte. El truc per a saber jugar un bon rebot és saber on anirà la pilota i per açò, cal anticipar-se per a estar en el lloc.

P. Com son els teus entrenaments?

R. En la pilota no hi ha res escrit respecte al rendiment físic i el treball que estan fent Agustín Larré, Domingo Palacios i Carlos Castelló és bàsic perquè cada any canviem la manera d’entrenar i perquè sempre aprenem coses noves. Estic dins del projecte de Pilota 2.0 i els entrenaments són físics i, sobretot, tècnics, és a dir, preparem molt les partides i estudiem el contrincant.

P. Com vos distribuïu?

R. Estem tots els dies als clubs de pilota de Vinalesa o Massalfassar i ens dividim els entrenaments per competicions importants, és a dir, entre el de Bancaixa, Diputació i Provincial. Quan s’acaba el torneig de Diputació fem la pretemporada per a preparar-nos de cara a l’Individual i ens n’anem una setmana a Andorra o al País Basc per a mentalitzar-se i preparar-se a fons per les muntanyes del nord.

P. Eres la tercera generació de pilotaris…

R. Crec que no m’assemble gens a mon pare a l’hora de jugar perquè ell era un jugador molt tècnic. Es va deixar el trinquet als 35 anys i es va dedicar a jugar al frontó, que és l’etapa que més recorde. No m’agrada tindre ídols però el meu referent és el meu pare.

P. Quin consell t’ha donat a l’hora de jugar?

R. M’ha deixat molta llibertat i, fins i tot, en les partides es posa en el quart escaló lluny de mi, però sí que ha sigut maniàtic en els horaris d’entrenament. M’ha donat consells tècnics quan li he preguntat jo, sobretot, a l’hora de fer el deu: em va dir que intentara que quan botara la pilota, que em passara per davant per a entrar-li de cara. Quan tenia 15 anys no volia que em donara la seua opinió i ara sóc jo el que li pregunte.

P. Què et va dir quan vas guanyar l’Individual?

R. Mon pare és molt sec, ens vam fer una abraçada i em va donar l’enhorabona. Guanyar va ser un somni complit perquè quan em dedique a alguna cosa vull ser el millor. No m’imagine una partida sense Bene, un amic del meu avi. Estava més content per ell que per mi quan vaig guanyar el campionat. Eixe dia es va prendre fins a tres pastilles per al cor.

P. Qui ha tingut més importància en la teua formació, ton pare o el teu avi?

R. El meu avi, de xicotet, i el meu pare, de professional, perquè el meu iaio no em va veure debutar en el trinquet. En les categories inferiors el meu avi sempre m’acompanyava, tenia mala llet amb el contrari, parlava molt poc i era incapaç de reconéixer que havia fet alguna cosa malament, a diferència del meu pare.

P. Com és la relació amb Soro III?

R. Quan hi ha una forta rivalitat, les relacions són complicades encara que he tingut un bon vincle. Abans que jo despuntara com a jugador, m’entrenava amb ell. Les últimes finals de l’Individual que Quico va guanyar contra Álvaro les preparàvem junts, era el seu espàrring. Els nostres enfrontaments al trinquet feren que tot desapareguera perquè es van creuar els interessos. M’ha donat l’enhorabona en les dos finals de l’Individual que he jugat contra ell i, en la que vaig perdre, em va dir que no es mereixia el títol.

P. Com definiries el teu màxim rival?

R. És un jugador efectiu però li falten recursos. Quico i jo sempre hem tingut una manera de jugar diferent i açò ens venia bé per a entrenar junts. Ens complementàvem molt bé perquè ell jugava a una pilotada molt forta i jo jugava contra ell d’una manera més tècnica. Entrenàvem a Massamagrell i, fins i tot, venien a veure’ns el seu oncle i el meu amic Bene. Quan mirava a Álvaro en l’escala amb Quico el dia de la final em motivava més guanyar perquè he tingut també molta rivalitat els últims anys que estava en actiu.

P. Cal actualitzar-la?

R. Diuen que la pilota està ancorada en el passat i que la gent que va als trinquets és major però sí que puc dir que la pilota dóna molt d’espectacle i qui va al trinquet, sempre torna.

P. Quins canvis creu que caldria fer?

R. La pilota viu de subvencions publiques i l’ideal seria buscar una manera de gestionar-se que siga autosuficient. És veritat que per a començar esta idea es necessita l’ajuda de les institucions però crec que al llarg del temps amb gent professional podria arribar a ser un esport autofinançat. Crec que les institucions no han de posar diners públics en un esport i, a més, en el tema professional. El futur de la pilota passa per crear una fundació esportiva on els patrons tinguen vot i valguen per al món professional.